"Un viatge de deu metres" al sofà de casa

Fa uns dies llegia en una de les entrevistes del magnífic llibre "Educar millor" del gran CarlesCapdevila que una bona activitat per educar en els valors en família és veure pel·lícules plegats. A partir d'aquesta certesa, i aprofitant una tranquil·la tarda al Pirineu,  vam recórrer a la nostra "llista de pel·lícules que hem de veure amb els nostres fills" i, en una mena d'atac de telepatia poc habitual en nosaltres, vam coincidir en veure "The hundred-foot journey", l'adaptació cinematogràfica de la novel·la de Richard C. Morais. Dos grans amics nostres feia una setmanes que ens l'havien recomanat per separat a cadascun de nosaltres i, sí senyor, va ser un encert.




La pel·lícula explica la història de Hassan, fill d'una família que regentava un restaurant a l'Índia que es veuen obligats a abandonar el seu país natal, primerament, a Londres i finalment a França, on inauguren el nou restaurant de la família, la "Maison Mumbai". Aquest establiment es situa a les afores d'una petita localitat on els ha portat l'atzar i just enfront d'un elegant restaurant amb una estrella Michelin i una propietària força singular.
Aquesta pel·lícula és una perfecta simbiosi de dues de les meves passions, la cuina i l'aprenentatge d'altres cultures, i la vam gaudir des del primer fotograma. Una amalgama entre la fatalitat del destí, la passió per la cuina i els sentiments de pertinença a una comunitat (o una família) que desemboca en la conclusió que hom pot aconseguir allò que desitja apassionadament si hi dedica molt d'esforç i energia, un bonic missatge per rebre'l en família.

Hi ha dues cites de la pel·lícula que vam comentar amb el meu company quan els nens ja eren al llit. La primera va ser que "casa teva és allà on es troba la teva família", un fet que hem pogut comprovar en el transcurs dels nostres viatges i a la nostra erràtica (i errant) vida quotidiana. En els viatges que vam fer amb els nostres fills quan eren molt petits, i després de llargues jornades, quan ens deien "vull tornar a casa!" sempre sabíem que, per a ells, casa significava qualsevol lloc on, després de tancar una porta, estiguéssim nosaltres quatre. Qualsevol indret se'l feien seu i ens emociona veure que segueixen tenint aquesta facilitat. Un viatge de deu metres et pot portar a l'altra banda del món o, per altra banda, anar a l'altra banda del món pot no ser realment un viatge, simplement és una qüestió mental, d'actitud.

La segona cita, no menys certa, va ser: "que regategi no significa que sigui pobre, significa que sóc estalviador". M'agraden les frases que acaben amb els prejudicis, amb les falses aparences i amb les imatges preconcebudes.

Per aquells que sou també amants de la cuina, entendreu les expressions facials dels protagonistes quan paladegen algunes de les receptes que han cuinat amb tanta passió i, sobretot, estareu d'acord amb ells en què "la cuina són records", quina frase tan evocadora. A mi em resulta impossible menjar rúcola (o ruca) sense recordar els entrepans de pernil i rúcola que menjàvem a Venècia quan hi vam ser estudiants; no puc sentir l'olor del comí sense transportar-me immediatament al Marroc; i la mel em situa a Istanbul menjant Baklava com si s'acabés el món.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cada comentari és un motiu més per continuar amb aquest bloc. Siguin benvinguts!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...